Después de que la semana pasada publicáramos la primera parte de nuestra entrevista a Quim Mandado, ex vocalista y bajista de la mítica banda de metal catalán Sangtraït, aquí os dejamos su conclusión. Nos explicará acerca de porqué decidieron separarse, el proyecto posterior de Los Guardians del Pont, si el resto de miembros siguen en activo, las mejores composiciones de su trayectoria, así como las dos preguntas adicionales que siempre queremos hacer en Stairway to Rock.
Perquè vau decidir separar-vos al setembre de 2001? Desprès del Noctambulus havieu estat quasi tres anys allunyats dels escenaris.
Bueno després del Noctambulus va haver-hi L’altre Cantó del Mirall (1999). Sí que havíem tocat, però va haver-hi algún problema entre alguns membres del grup. Per exemple, el Josep Maria i la Lupe eren parella i van trencar, pel qual van proposar què faríem. I les coses semblava que costaven més. En això d’anar a composar i tocar semblava que hi havia una mica d’estancament. Suposo que també una mica de desmoralització, perquè a partir de les Olimpíades la cosa va anar baixant en general, no només amb nosaltres. Semblava que hi havia una crisis i suposo que, entre una cosa i l’altra, vam pensar què passaria si ho deixéssim.
És comprensible. Ens agradaria que ens parlessis sobre Los Guardians del Pont. També inicialment no eres el cantant en aquest nou projecte.
L’any 2003 diria que era, jo desprès vaig treure un disc en solitari, Eclosió. Amb algunes coses que ja havia començat a fer mentre estàvem a Sangtraït, però eren cançons que no eren d’aquell estil, sino més tranquiles, tirant cap al rock. Quan vam plegar vaig pensar en fer un disc amb aquelles cançons i alguna més. I estic molt content, trobo que és un disc que està molt bé, però clar els seguidors de Sangtraït diran que és massa suau (riu). Després al cap d’uns anys, pel 2008 o 2009 més o menys, en Martín ja feia temps que estava intentant amb el Josep Maria i amb mi de fer alguna coseta. Per l’un o per l’altre no podíem i després va convèncer al Joan Cardoner per fer un grup, que es deia Los Guardians del Pont. Al principi hi havia un altre baixista, com cantava el Cardoner i jo no hi tenia res a veure. Però abans de gravar, quan faltava una setmana o així, van discutir amb el baixista i el van fotre fora. I van venir el Cardoner i el Martín a buscar-me: «no et molaria gravar aquest disc?». I jo: «bueno jo m’hi apunto, però no canto!» (riu). I així va anar. Vam gravar el disc i ens vam patejar la tira de baretos i locals petits… com si comencessim de zero. Déu n’hi do, vam fotre força bolos.
Tres discs no?
Sí, però al segon em van insistir i vaig haver de cantar un altre cop (riu).
Excepte l’enyorat Martín, saps si la resta de membres de Sangtraït segueixen en actiu actualment? Entenc que no heu parlat sobre la possibilitat d’alguna reunió puntual?
No, en principi no. No sé si estan… en Papa Juls sé que va fer una banda de blues, però no sé si segueix tocant. Fa temps que no ens veiem. En Martín havia fet Barbablanca amb en Coromines també, que suposo que no deuen seguir desde que va morir. No sé si la Lupe de tant en quant fa algun concert, amb aquests grups que van començar fent versions de Sangtraït, com Els Senyors de les Pedres. No sé si ho segueix fent.
No manteniu el contacte?
No, fa la tira que no ens veiem.
Quines composicions, en la teva opinió, són les millors de la teva trajectòria? No només amb Sangtraït, sino també en altres projectes o en solitari.
Uff això és una pregunta molt complicada (riu). Crec que el que dèiem abans, que en general el Contes i Llegendes i el Noctambulus estan molt bé. Evidentment al primer disc, Els Senyors de les Pedres (1988) hi ha himnes com «El Senyor de les Pedres» o «El Vol de l’Home Ocell»… O al Terra de Vents (1990) hi ha temes que dius: «mare de Déu!». Però després també amb Los Guardians el Sancta Sanctorum (2013) és un grandíssim disc, amb cançonasses. El que passa és que no hem arribat a tenir el ressó que teníem amb Sangtraït. Però per exemple «Lliures Com L’alè del Vent» o «Sancta Sanctorum»… no recordo exactament quines cançons hi ha a cada disc. I el Camí d’Hiperbòria (2017) precisament és una llàstima que no el puguéssim passejar en directe amb el Martín, perquè quan anàvem a començar va ser quan va morir. Crec que potser amb aquest disc haguéssim pogut arribar a força més gent. Però bueno, les coses van com van.
Totalment. Què ens pots explicar dels músics que t’acompanyen actualment en directe?
Bé el Cardoner de tota la vida (riu). Quan ell estava amb Rockson, ja em van demanar alguna vegada per fer alguna prova de baixista. Però entre que jo ja estava amb Sangtraït i tota la pesca… ens coneixem de fa la tira d’anys. Fins i tot vam fer una banda que es deia Místic, que precisament va ser l’embrió del que després seria Terratrèmol. Algunes de les cançons que van gravar ja les havíem fet nosaltres. En principi se les va quedar el Cardoner, perquè era qui cantava i feia les lletres.
Clar. I la resta de músics?
Bueno la resta de músics són dos dels meus nanos, que en tinc tres (riu). Es que els he tingut d’alumnes a l’escola de música desde fa la tira d’anys… En Guillem toca la batería i en Ferran la guitarra. Molta gent m’ho diu: «ostres, com ho has fet perquè els hi agradi aquest tipus de música?». Ells ho han mamat sempre aquí aquest tipus de música. Anàven allà a l’institut i eren els bitxos raros (riu). Tothom escoltant reggaeton i tonteries d’aquestes i ells escoltant heavy. La veritat és que fa anys pensàvem d’igual fer una banda junts, però no t’ho prens en serio. Però fa tres o quatre anys es va casar un cosí i ens van dir: «ostres i perquè no toqueu vosaltres tres, feu alguna cançó d’aquestes de Sangtraït o el que sigui?». Ens ho van demanar com a sorpresa pel cosí i vam tocar els tres sols. I la veritat és que va funcionar molt bé. La gent s’ho va passar de conya. Vam pensar en fer una banda i a qui li havia de demanar? Doncs en el Cardoner, a l’amic de tota la vida (riu). I ara estem així i fent cançons noves. Estic molt content de per on tira la cosa, perquè clar la veritat en Joan i jo ja tenim un estil més antic, de «los viejos tiempos». I ells aporten una òptica més moderna, tampoc sense passar-nos. Però bueno entre els dos fem algo que crec que pot funcionar molt bé.
Tinc ganes de veure-us en directe! He vist que us passareu per Barcelona.
Sí, ens passarem per Barcelona. Quan és? Al novembre em sembla, no? A l’Apolo, no sé si era el 14 de novembre.
Allà hi serem! Doncs les dues últimes preguntes no estan relacionades amb la teva carrera. Quin va ser el primer disc que vas comprar amb els teus diners?
Ostia… no me’n recordo (riu). Com es deia, el tinc a la punta de la llengua… era un grup que després no els he escoltat gaire més. Ah si! El Close Enough for Rock ‘n’ Roll, dels Nazareth (1976).
Quina és la primera vegada que recordes, que et vas emocionar com a espectador en un concert?
Ostres… què difícil, perquè he anat a molts concerts.
Vas veure a Freddie Mercury, per exemple?
No, no vaig tenir la sort de veure’l. I al Dio tampoc, eh? És una espina que tinc clavada, perquè per mí són dos dels grandíssims cantants que hi ha hagut. Mira per exemple uns que em van agradar molt, eren uns que van venir amb Ian Gillan (ex cantant de Deep Purple i Black Sabbath) a Barcelona, amb una banda que no recordo com es deien. Abans d’ells van tocar un grup suec que no me’n recordo, on el guitarrista en algunes cançons tocava el violí. Em van agradar moltíssim. És això que amb el temps penso en com es deien… jo es que tinc molt mala memòria, no sé si ho has observat (riu). És absolutament dolenta. En Gillan també em va agradar, però clar ja el coneixia. Però a aquest altre grup no i van fer de teloners… i al final m’he oblidat de com es deien.
Gillan entenc que en solitari?
Si me’n recordo que, amb la banda que portava, el bateria tocava el «charles» com si se’l posés per sobre del cap. Una cosa raríssima (riu). El tenia molt alt. Va ser un gran concert al Razzmatazz… no sé ni si es deia així encara.
NOTA: El concierto al que se refiere Quim tiene pinta de ser el de Ian Gillan en la antigua sala Zeleste (ahora Razzmatazz), del 15 de diciembre de 1991, como parte de su Toolbox Tour. La banda sueca telonera posiblemente sea Electric Boys, a juzgar por el comentario sobre el hi-hat del batería Niclas Sigevall, quién colocaba los platos más altos de lo habitual.
Apasionado del cine y la música. Desde 2021 he sido redactor en diferentes medios como Manners of Hate, Metal Nightmare y Queens of Steel. Recientemente incorporado al equipo de Stairway to Rock, para ofreceros desde entrevistas, reseñas de discos o crónicas de conciertos (con énfasis en el underground), además de cualquier artículo especial cinéfilo que me pase por mi cabeza. Especializado en heavy, thrash, speed, metal épico, doom, rock progresivo y psicodélico. Actualmente trabajando en una novela de ciencia ficción.
Descubre más desde Stairway to Rock
Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.
