Catalunya Triomfant: el retorn de la celebració del metall català

Falç de Fetillera + Angoixa + Foscor

Sala Paral·lel 62, Barcelona

11 de setembre de 2026

Organiza: Blood Fire Death / Hello Cleveland

Redaccció: Pere Guiteras. Fotografies: Guillem Beltrán.

Cada 11 de setembre és una data assenyalada a Catalunya, ja que la Diada sempre ocupa un lloc molt especial, al cor dels que ens sentim catalans. L’any passat, els aficionats al metall vam descobrir un altre motiu de celebració, que esperem que ens acompanyi durant moltes edicions: el naixement del festival Catalunya Triomfant (evident referència a l’himne nacional d’Els Segadors), durant el qual unes mil dues centes persones vam gaudir dels grups més representatius, que composen en la nostra estimada llengua.

Després d’una exitosa primera edició, amb grans noms com Siroll o Vidres a la Sang, en Pau Navarra i la resta de l’organització del festival van decidir donar-li continuitat a la singular proposta. Si bé l’assistència del públic es va reduir cap a prop de set cents metalheads, la consolidació d’aquest event és evident entre els amants dels gèneres musicals més extrems. Abans de començar a explicar-vos la meva opinió sobre els grups d’aquest 2026, voldria disculpar-me de tot cor. En aquesta ocasió, degut a diferents circumstàncies només vaig poder gaudir de tres de les formacions. N’estic segur que la resta van estar a gran nivell.

Falç de Fetillera: perfecta simbiosi entre folk, doom i paganisme

Sense cap mena de dubte, la banda que presentava una aposta musical més única van ser les noies de Falç de Fetillera: una perfecta i inusual simbiosi entre folk, doom i paganisme. La base rítmica està formada per Iván Ruiz a la bateria, acompanyat de la veu, flauta i baix de Marta Moreno. Però el seu encanteri no estaria complert sense la inestimable col·laboració del grup de cinc ballerines, liderades per Anna de Mas, on el foc i la mitologia catalana s’uneixen. Els origens d’aquest grup els trobem al 2018 sota el nom de Falç de Metzinera, quan encara s’encarregava de les quatre cordes Claudia González, ara amb els suecs Lucifer.

El ritual ocultista va iniciar amb «Ars Moriendi»: basat en dos textos medievals escrits entre 1415 i 1450, sobre els procediments per preparar-se davant d’una mort propera. Aquesta era seguida per «O Frondens Virga», composada al segle XII per Hildegard von Bingen. Aleshores van decidir dividir la teatral interpretació en tres actes diferenciats: el primer el formava la triada de «Cau el Sol», «Fongs i Herbes» (aquestes dues del Vol I de Falç de Metzinera) i «Foc Entre les Banyes» (del Vol II). Encarem la segona part amb «Rókatánc», per continuar a «El Pacte» (on es va unir a les veus Fiar de Foscor), així com «La Tempesta». El tercer i definitiu acte conclou amb «Estrella Refulgent», el senzill més recent d’aquesta agrupació, una adaptació del «Stella Splendens», recollida al còdex del Llibre Vermell de Montserrat. El clímax de la dansa tribal el van posar amb «Vol III». Actuació breu però encantadora, d’una banda de la que podem esperar grans coses.

Angoixa: death metal esmolant ben bé les eines

Segurament el meu gran descobriment ha estat el death metal d’Angoixa, ja que els altres dos grups els tenia en certa manera escoltats. Presentaven en directe el seu recent quart elepé Vida i Mort, publicat el 28 d’agost, tot i que van tenir temps de repassar tota la seva discografia. Liderats pel guitarrista i cantant Robert Garcia, porten en actiu desde 2014, ben acompanyat d’Oriol Durich com a baixista i de Héctor Vázquez a les sis cordes, si bé el 2023 el bateria Mario Lopez Thomson va sortir, per ocupar el seu lloc l’alemany Dennis Droege.

Van començar la seva brutal descàrrega amb «Despertar»: la primera composició del nou disc, que representa l’inici de les diferents etapes vitals, per les quals passem els èssers humans al llarg de la nostra existència. Per continuar van repassar el segon àlbum Esclaus de la Por (2018), amb la combativa «Més que Odi. A «Llàgrimes Negres», del debut de 2014 Camins Sense Destí, encara Angoixa era un projecte individual de Robert, com a hàbil multiinstrumentista.

La tercera etapa de la vida arriba amb «Esplendor», per després tornar abruptament als inicis del grup amb «La Foscor del Bosc», en un ambient de misantropia extranyament irresistible. Ja avançada la seva interpretació era l’hora del cinquè esglaó humà de la decadència d’«Obsolet», seguida dels «Monstres» representats a la seva anterior gravació Distopia Digital (2021). La inevitable «Mort», que ens arriba a tots sense distingir entre gèneres o estaments socials posava un amarg punt final, a una autèntica exhibició de poder i brutalitat.

Foscor: la solemnitat que envolta les ombres

Evidentment, el grup de major pes en aquesta edició van ser Foscor: desde 1997 en directe, es tracta d’un dels referents indiscutibles del metall en català actual, junt amb grups com els seus germans de Vidres a la Sang. En certa manera em recorden a altres noms de nivell com Ulver ja que, si bé van començar practicant un black metal de la vella escola, han anat afegint diferents influències al seu so, adquirint uns matissos més propers al post black. Formen part del grup Fiar com a carismàtic cantant i baixista, junt amb Falke a les guitarres com a l’altre membre fundador. També va entrar al 2011 Albert Martí com a altre guitarrista (membre de Vidres) així com en aquesta gira, destaca l’adició rere les baquetes de l’holandès afincat a Barcelona Arjan van der Wijst, conegut per bandes de Madrid com Avulsed o Frozen Dawn.

El gruix del seu repertori es va centrar en els primers anys d’activitat, per començar amb la tenebrosa «L’ombra de L’adicció», de la seva segona producció The Smile of the Sad Ones (2007). Desprès de regalar-nos «L’hivern per a les Muses», present al tercer Groans to the Guilty llançat dos anys més tard, tornaven al segon amb «El Palau dels Plors», en una atmosfera solemne. La mà negra de les tenebres es va apoderar de la sala a «Instants», que ja podíem escoltar al primer disc que van titolar en català: Les Irreals Visions de 2017. També més recent és «Cel Rogent», de l’últim de llarga duració Els Sepulcres Blancs de 2019.

Especialment emotiu va ser el record per a la violinista Núria Luis, que havia treballat en grups com God’s Funeral o Onirophagus. Va pujar sobre l’escenari el fill de Falke, Arnau, per col·laborar en algunes composicions. L’espectacle havia de continuar amb «Graceful Pandora» (del Those Horrors Wither de 2014), seguida per «Un Lloc Bell», que inicialment va ser publicada en anglès, a l’esmentada tercera gravació. Encaràvem ja la recta final amb el retorn al debut de «Al Cor de la Boscúria», ben continuada per una de les preferides del públic a «Melangia» novament del Groans i, com si fos una declaració d’intencions del seu retorn triomfant, «…I Tornà de les Cendres», del segon. La majestuosa au fènix aixecava novament el vol.

Llàstima que em vaig perdre també als encarregats de la traca final, Vrademargk, ja que un amic es quedava a dormir al pis. Com a conclusió, no puc estar més orgullós de comprovar l’estat de salut del metall en català. Cal estar molt agraïts a la gent darrera del Catalunya Triomfant, ja que permeten donar conèixer a formacions que aposten pel nostre preciós idioma, en consonància amb la cultura i tradició inherents, que acostumen a ser deixats de banda pels mitjans de comunicació especialitzats. ¡Si defensem la nostra terra, segur que tornarà a ser rica i plena!

Pere Guiteras

Apasionado del cine y la música. Desde 2021 he sido redactor en diferentes medios como Manners of Hate, Metal Nightmare y Queens of Steel. Recientemente incorporado al equipo de Stairway to Rock, para ofreceros desde entrevistas, reseñas de discos o crónicas de conciertos (con énfasis en el underground), además de cualquier artículo especial cinéfilo que me pase por mi cabeza. Especializado en heavy, thrash, speed, metal épico, doom, rock progresivo y psicodélico. Actualmente trabajando en una novela de ciencia ficción.