Entrevista a Quim Mandado de Sangtraït (Parte 1): ‘Contes i Llegendes va ser un salt important, però escoltant ‘Noctambulus’ crec que potser està millor’

Recientemente le dedicamos una Canción Perfecta a la preciosa «La Reina del Gel» de Sangtraït: banda legendaria de heavy metal, de estilo místico similar a Rainbow, que fue pionera en cantar en catalán, cuando sus coetáneos todavía no se atrevían a hacerlo. Ha sido un enorme placer entrevistar por teléfono a su carismático vocalista, Quim Mandado, quien lleva años ya tocando en solitario.

Desde aquí agradecerles enormemente tanto a él como a su mujer su colaboración, por habernos permitido conseguir una de las entrevistas que más ilusión me ha hecho. También aprovecho para dar las gracias a Sara de la tienda Telón de Acero de Madrid, por haberme diseñado una brutal camiseta de su Contes i Llegendes. ¡Es imposible encontrar alguna online! Comentaros que, como evidentemente la conversación se ha llevado a cabo en catalán, hemos pensado que no tenía sentido traducirla al castellano. ¡Quiero agradeceros de antemano vuestra comprensión, así que espero que disfrutéis de este viaje por el metal en catalán!

Per començar, m’agradaria que ens expliquessis els orígens de la banda a La Jonquera. Des de quan us anomenàveu originalment Los Bomberos Atómicos, fins a perquè vau decidir canviar-vos el nom a Sangtraït.

(Riu) bé, jo tinc molt mala memòria. Per aconseguir tenir instruments (guitarres, baix i tot això) ens vam posar a l’estiu de bombers, al Parc de La Jonquera. Vam tenir tanta sort que ens va agafar un dels pitjors estius en quant a focs (riu). Pensàvem que estariem al «cuartelillo» i anar passant, però es va cremar quasi tot per allà dalt. Ens hi vam ficar per guanyar quatre duros i comprar els instruments i, al acabar la temporada d’estiu, vam conèixer més gent que tocava, com un bateria que no era el Martín evidentment, així com el seu germà que tocava el teclat. Aleshores ens vam dir Los Bomberos Atómicos, pero no tenia res a veure amb Sangtraït. Tot eren cançons pràcticament de ball.

A partir d’aquí ens vam començar a posar «en serio», ja que no teniem gaire idea de res en aquell moment. Anàvem buscant com es feien algunes cançons… ara és més fácil, perquè a internet hi ha molta informació, però al principi havies de posar l’orella aviam com funcionava. Ara ho expliques i el jovent dirà: «de què m’està parlant aquest?» (riu). Però això és el que fèiem, molt rudimentari. A mesura que anàvem tenint un repertori del nostre estil… tot i que en aquella època, el Josep Maria i el Juls tenien moltes influències del blues rock. Més endavant, quan van entrar en Martín i la Lupe vam començar a fer cançons pròpies i el so es va endurir. També amb en Marc González, ja que jo al principi no era el cantant (riu), només tocava el baix i m’ho passava de conya.

Quan vau decidir canviar-vos el nom a Sangtraït? Quin significat té?

Vam aconseguir que l’Ajuntament ens deixès un local per assajar. A dalt, davant de la finestra hi havia un veí. Nosaltres segurament no en sabíem gaire i fotiem molt de soroll, i a aquella gent no els hi agradava aquest tipus de música. Sortien a la finestra: «pareu ja d’una vegada!» (riu). Va arribar un dia que encara no teniem el nom, ni havíem sortit a tocar, quan va sortir la ocasió. Necessitàvem un nom i buscàvem, però no teniem ni idea de quin triar. Un dia parlant d’aquest veí, vam pensar que per ell érem com un Sangtraït. Saps què és?

Ni idea.

És un pessic que et fas a la pell i et queda com una bombolleta de sang.

Ah, com un blau?

Sí, però no ben bé. Com quant et claves un cop a la ungla i et queda allò negre sota la ungla. Això és un Sangtraït (riu).

(Riu) i quan va decidir el Marc González deixar Sangtraït, perquè després comencessis a cantar?

Just abans de gravar el disc. Per això la majoria d’aquelles cançons són lletres del Marc, perquè ell les cantava. Però suposo que a li agradava algo encara més dur que el que fèiem nosaltres, quan van formar Aspid. Se l’ha de felicitar per la coherència que va tenir, si això no li omplia el suficient. Abans de gravar el disc ens va dir que plegava, perquè necessitava una altra cosa.

Consideres que, l’entrada del Martín a la bateria, va marcar el pas de fer versions, fins a trobar el vostre so propi?

Bueno érem cinc i tothom hi ficava algo, però clar evidentment el Martín va ser un revulsiu. Ell tenia molt clar la música que escoltava i l’estil de les cançons. Quan feia alguna cosa o proposava un arranjament sempre tirava cap al heavy.

Si no m’equivoco, va ser amb el debut Els Senyors de les Pedres (1988) que vau començar a girar per tota Catalunya. Però la vostra consolidació nacional va arribar més aviat arran del tercer disc, L’Últim Segell (1991)?

Si diguem que L’Últim Segell ja era el tercer disc, aleshores clar tens una trajectòria prèvia. Amb els dos discos anteriors ja has tocat força i la gent ja et coneix. Potser va ser el punt d’inflexió màxim.

Creus que va ser el disc que us va permetre trobar el vostre so propi?

Amb L’Últim Segell… bé, tampoc ens ho vam plantejar gaire. Sonàvem així sobretot perquè el Martín tenia un estil i una picada amb la bateria que se’l coneixia ràpid. El fet de ficar-hi flauta, harmònica, saxo i això ja marcava molt també el so. Llavors l’altra cosa eres unes guitarres amb distorsió més o menys durilles, heavys, rockeres… però clar, poc a poc vas agafant un estil. Encara que potser al principi no ho tens tant clar, ni tampoc tens un material suficientment bo com per donar-li el suc que vols. A mesura que vas tirant endavant i vas canviant guitarres o amplificadors, vas guanyant en so.

Com us van contactar i com es va organitzar el famós concert del Palau Sant Jordi, del 14 de juny de 1991, junt amb Els Pets, Sopa de Cabra i Sau?

Ostres això ho hauries de preguntar al nostre management d’aquella època, que era Picap, que ens feia de discogràfica. En principi el que tinc entès és que volien fer algo gran. Perquè aquí a Catalunya tocàvem a tot arreu i ja ens l’havíem patejat tota de dalt a baix (riu). Pensàvem que a Catalunya ens coneixia tothom, però no fora. Com a mínim a l’estat espanyol, sí hi havia llocs puntuals que potser la gent sabia que existíem, però majoritàriament no érem coneguts. Es volia fer algo que se’n parlés fora de Catalunya. Però vaja, l’objectiu no va ser massa assolit (riu), perquè vam omplir el Palau amb vint-i-dos mil i pico de persones, un rècord d’assistència en un lloc tancat en aquell moment… però fora d’aquí, res de res.

Bueno, però jo crec que us vau consolidar bastant, no?

Si, aquí si. Però clar la intenció era poder anar a tocar per la resta d’Espanya. Això sempre ha sigut molt complicat (riu).

Creus que potser, a diferència d’altres bandes de metal catalanes com Tigres, ADN, Legion o Evo, el fet de que aquestes cantaven en castellà els hi obria més portes?

Jo crec que si, perquè cantant en català sí que hi havia gent. La Lupe que era de Jaén parlava amb gent que sí que ens coneixia, però eren coses molt puntuals. El fet de cantar en català, vulguis o no vulguis, a la resta d’Espanya ens retallava molt.

Amb aquests grups de metal catalans que cantaven en castellà hi teníeu relació? Havíeu tocat amb elles o us movíeu més aviat dins l’escena del rock en català?

Bueno ja saps com va funcionar tot això del rock català. Es va crear com una etiqueta, que pel que van ser els grups d’aquella època va funcionar. Ens va obrir moltes portes, però clar tot dins de Catalunya. Fora d’aquí sí que vam tocar amb Barricada, o amb el Ramoncín que també va venir a fer alguna col·laboració, però eren coses tant puntuals i específiques que no en podem parlar gaire. Amb aquestes bandes de metal catalanes que menciones no hi coincidíem gaire. L’etiqueta que et comentava del rock català ens encasellava dins d’aquest tipus de música. Nosaltres també deiem que ens interessava més tocar amb aquests grups del nostre estil, però com diuen: «juntos pero no revueltos» (riu).

El problema crec és que el rock català mesclava bandes que no teníen gaire a veure.

Exacte. Nosaltres amb Els Pets, Sau o Sopa de Cabra vam tocar la tira de vegades. Però clar amb grups més durillos… era com si fossim dues línies de música que no es podien barrejar de cap manera.

Curiós aquest fet. En la teva opinió, consideres que Contes i Llegendes (1993) és el millor disc que heu composat durant la vostra trajectòria?

Contes i Llegendes és molt bon disc. La veritat és que té grandíssimes cançons i té una sonoritat força especial. Va ser un salt important, però escoltant les composicions del Noctambulus (1997) crec que potser està millor i tot. Segurament els dos hagin estat el nostre màxim, com al concepte del disc en global em refereixo. Desprès puntualment hi ha cançons d’altres discs que estan de conya, però en aquests si vas escoltant-los i passes d’una cançó rere l’altre, penses: «mare de Déu!».

Van fluint. I com es va produïr la col·laboració amb Lluís Llach a «Freddie Memorium» del Contes i Llegendes?

Perquè en Jordi Armengol, que és qui va produir precisament el Contes i Llegendes, així com dos o tres discs d’aquesta època, tocava la guitarra amb en Lluís Llach. Així que vam fer aquest tema del Freddie Mercury i ens va proposar que segur que s’hi apuntaria.

Clar, a més a més, acabava de morir el Freddie.

En la segunda parte de la entrevista, que publicaremos la semana que viene, Quim nos contará acerca de porqué decidieron separarse, el proyecto posterior de Los Guardians del Pont, si el resto de miembros siguen en activo, las mejores composiciones de su trayectoria, así como las dos preguntas adicionales que siempre queremos hacer en Stairway to Rock.

Pere Guiteras

Apasionado del cine y la música. Desde 2021 he sido redactor en diferentes medios como Manners of Hate, Metal Nightmare y Queens of Steel. Recientemente incorporado al equipo de Stairway to Rock, para ofreceros desde entrevistas, reseñas de discos o crónicas de conciertos (con énfasis en el underground), además de cualquier artículo especial cinéfilo que me pase por mi cabeza. Especializado en heavy, thrash, speed, metal épico, doom, rock progresivo y psicodélico. Actualmente trabajando en una novela de ciencia ficción.