La 2 d’Apolo , Barcelona.
14 de novembre de 2026.
Organitza: Niutik.
Redacció: Pere Guiteras.
Fotografies: Facebook del grup.
Fa uns mesos vam poder entrevistar a Quim Mandado: baixista i cantant dels mítics Sangtraït, la banda pionera del metall en català. Evidentment no em podia perdre la seva actuació en solitari, el passat 14 de novembre, a la Sala Apolo II de Barcelona, com a part de la seva gira «Obrint Camí». Tal i com ens va explicar, l’acompanyen en aquesta aventura els seus dos fills, en Guillem (batería) i en Ferran, a més de l’inseparable Joan Cardoner, també a les sis cordes.

La nit va començar al «Pont de la Mort», que vam escoltar al majestuós Contes i Llegendes (1993), seguida per «Sang en el Fang», del segon disc Terra de Vents de 1990. Després de mirar endavant amb «El Bosc de Formigó», de L’altre Cantó del Mirall, l’últim àlbum que va treure amb la seva formació original, tocava recuperar el debut en solitari de Eclosió (2003). amb «A Trenc d’Alba». La implacable «Furtadora d’Ànimes», del tercer L’últim Segell de 1991, va proseguir amb La Llavor de la Mort, del projecte posterior de Los Guardians del Pont, amb el propi Cardoner i l’enyorat bateria Martin Rodríguez.
Retorn al Contes amb «La Lluna i el Navegant», per continuar amb el satèl·lit terrestre a «Lluna Negra», del darrer elepé de Sangtraït, aquesta última en versió acústica. Desprès del tercer disc de Los Guardians, Camí d’Hiperbòria (2017), ara tocava escoltar el primer, Rockferatu (2010), amb la composició homònima. Novament protagonisme pel famós quart disc a «Alè de Mil-Cent», per a continuació sorprendre’ns amb la recent «Obrint Camí», que dòna nom a aquesta gira en solitari. Més clàssics caurien amb la preciosa «Somnis Entre Boires» (L’últim Segell), així com «Profecia» del Noctambulus (1996) i «El País de Mandorcórovi» del Contes.

Es nota que són els seus fills, ja que en tot moment el Quim bromejava amb en Guillem i en Ferran, així com amb el Cardoner. Van interpretar dues de les meves preferides, amb «El Guerrer» i «Les Creus Vermelles», que encaixen a la perfecció, amb el fragor de la batalla. Desprès de «Foc de Gel» (Noctambulus) i «Lliures com L’alè del Vent» de Los Guardians, van abandonar momentàniament l’escenari. No es van fer de pregar gaire, amb dos himnes addicionals: «El Senyors de les Pedres» i «El Vol de L’home Ocell», ambdues del brillant primer disc Els Senyors de les Pedres (1988).
No puc estar més satisfet de comprovar l’enorme estat vocal d’en Quim, així com la formació musical i les ganes que demostren els seus fills, per no parlar de la tècnica d’en Cardoner. ¡Tant de bo pugui veure’ls novament en directe! Necessitem més grups de metall en català…

Apasionado del cine y la música. Desde 2021 he sido redactor en diferentes medios como Manners of Hate, Metal Nightmare y Queens of Steel. Recientemente incorporado al equipo de Stairway to Rock, para ofreceros desde entrevistas, reseñas de discos o crónicas de conciertos (con énfasis en el underground), además de cualquier artículo especial cinéfilo que me pase por mi cabeza. Especializado en heavy, thrash, speed, metal épico, doom, rock progresivo y psicodélico. Actualmente trabajando en una novela de ciencia ficción.
Descubre más desde Stairway to Rock
Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.
