Aquesta setmana es celebra el Catalunya Triomfant, la segona edició de metal extrem cantat en català en el centre de Barcelona, la sala Paral·lel 62. La primera edició va ser un èxit sense precedents amb 1200 persones. Parlem amb un dels organitzadors, en Pau Navarra per a que ens expliqui els ets i uts del que ens trobarem al festival.
Hola Pau, abans que res, mil gràcies pel temps i pel treball d’haver fet un festival anual com el Catalunya Triomfant, on les millors agrupacions de metal extrem cantant en català tenen un dia de lluïment i presència. Com es presenta aquesta imminent segona edició?
Molt bones, i gràcies a valtres. Aquesta segona edició es presenta ben maca, però ha costat una mica més del compte mobilitzar la gent. Des de l’organització sabíem perfectament que una apoteosi com la de l’any passat era irrepetible, un d’aquells esdeveniments històrics que només passen un cop a la vida, però clar, el Catalunya no pot passar a ser ‘un concert normal’, on s’estudia escrupolosament si realment val la pena gastar 20 euros en les sis bandes del cartell.
Si en uns pocs mesos de distància ja desapareix la il·lusió, la militància, llavors no sé què hi fem aquí. Jo crec que en aquesta vetllada els fets realment importants són el metall i el català, però sembla que no tothom ho veu així. Jo, dels tres que som, era el més reticent a una segona edició, perquè ja m’ensumava una mica el que podia passar.
Això no vol dir que no presenciem una sala ben nodrida de guerrers i guerreres, però s’ha hagut de treballar moltíssim per aconseguir-ho per un bolo que, sincerament, hauria de vendre’s sol pel seu simple leitmotiv. Al final el públic és sobirà, això és ben cert… Ell decidirà què vol fer amb el Catalunya.
Jo vaig ser present a la primera i l’èxit del festival va ser especialment sorprenent. Omplir tot un Paral·lel 62 amb l’estil musical que es proposa és un èxit, però que fossin grups cantant, a més a més en català, és quelcom que em va impressionar molt…
Sí, qui no va ser-hi no pot ni imaginar la bestiesa que va significar la primera edició. L’ambient d’eufòria, tot el Paral·lel ple de metallers, totalment envaït… Els concerts anant com un rellotge, la sala plena ja des del primer grup i fins el final. El momentàs increïble i memorable amb “Els Vents Bufen a Favor”, ja el gran himne que ha facturat el nostre metall extrem. Tothom cantant a viva veu, una meravella del tot emocionant.
S’havia de fer i es va fer. Sense mitges tintes, sense por, a lo bèstia. Sense escatimar en recursos. Amb el llibre va semblar una alineació dels astres. Jo esperava unes 600 persones, la veritat, però en quan vam veure que la cosa es desmadrava i vam dir que només quedava un 20% d’entrades, la cosa es va tornar boja de mala manera. Unes 1.200 persones veient metall extrem underground i en català, quina salvatjada… Inaudit, insuperable.
Abans d’anar als grups d’aquesta edició, vull preguntar-te el per què es va proposar de fer un festival com aquest i qui sou els que esteu darrere. Tant tu com en Jordi Meya i el Richard Royuela sou referents del rock dur a la nostra terra.
Gràcies per les paraules. Tot va sorgir de la presentació de disc de Vidres a la Sang amb Udol, amb una altra sala La Nau plena fins la bandera com sempre que hi anem amb l’Eloi i companyia. A la sortida, en Jordi Meya va ressaltar que era el moment d’ajuntar, en un sol dia, a les formacions en català que més fort estaven pegant en els recintes en aquell moment.
Va ser molt senzill, perquè gairebé tots aquells grups de la primera edició tenien algun representant al concert. Tornant cap al poble, amb la parella conduint, gairebé li vaig passar a en Meya el line-up complet i l’ordre d’aparició, basat en les diferents energies que poden despertar cada banda. Aquella setmana li vam presentar al Richard, l’home dels números, i s’hi va sumar de valent. És que no podia fallar aquell cartell, era impossible del tot.
Seguint amb el que enumeraves, en Royuela va ser la primera persona que em va donar una oportunitat en la música, amb Rock Hard, sent jo un simple nen. Després amb en Meya hem estat la tira d’anys empenyent RockZone, així que juntament amb la Sara Moreno de Background Noise, estem parlant dels meus veritables mentors en aquest ‘mundillo’. A aquetes altures ja els estimo com a germans, què t’he d’explicar…
Ja en una entrevista l’any passat vaig dir que la diada de Catalunya, 11 de setembre tenia punts a favor i en contra. És un dia festiu i ideal, però el fet de que pugui caure en pont (com és el cas), pot fer que la afluència de públic sigui més o menys… Mares i pares de família si tenim quatre dies de festa, marxem amb els nens. A mi em sap greu, però no podré assistir, per posar un exemple…
Jo crec que al final cadascun es construeix un relat personal per assistir o no a un concert. Iron Maiden o Metallica poden tocar en laborable, amb les portes ben d’hora a la tarda, i de cop, tothom hi pot assistir, ningú treballa! Fins i tot s’hi planten els que viuen a centenars de kilòmetres de la capital europea en qüestió. Vull dir, que al final, per moltes càbales que sorgeixin, el que determina si un va o no a un bolo són les ganes i la motivació envers el cartell.
Per un barceloní, potser, i remarco molt el ‘potser’, és una putada que el Catalunya Triomfant caigui en pont i en festiu, però si es pot deslliurar per uns instants del seu clàssic etnocentrisme pixapí, veurà que és una data fantàstica per tot aquell mig país que no viu a Barcelona. Poden anar amb la calma a Barna, passar de la Zona de Baixes Emissions… i potser passar-hi ells allà, el pont. Considero que al final és una qüestió de prismes i prioritats. Per alguns mai és un bon dia per veure metall fet aquí, però ah, com corren quan venen Megadeth o Judas Priest… Fins i tot es vendrien les joies de l’àvia per anar-hi.
Ja et dic que de la primera edició vaig trobar a faltar dos noms: Foscor i Angoixa, i… ara estan al cartell. És complicat trobar propostes de métal en català o hi ha futur de noms a créixer?
Bé, aquí entren molts factors. Per començar, quan es va idear el Catalunya Triomfant no es tenia gens clar si Foscor continuaven en actiu, sincerament. Per mi va ser tota una sorpresa quan els van confirmar a un festival a València junt amb una colla de bandes noruegues impossible de veure, no només a la Península, sinó a la resta d’Europa. No m’ho vaig pensar i ens hi vam presentar.
Veus el que et deia? Al final, anar a concerts és una qüestió de voluntat i prioritats. Si Foscor haguessin tornat a Sevilla amb el setlist old school que van anunciar, també hi hagués anat. Pel que fa a Angoixa, doncs mira, prou que va costar que ens deixessin programar sis bandes a una sala de Barcelona, amb els horaris infantils que es solen bellugar… La de pedagogia i lluita que va caldre per dur aquesta producció a la Paral·lel 62…
Pel que fa a la segona part de la pregunta, vull ser molt clar: hi ha un burrada de bandes en català ara mateix, també moltíssimes que molen un ou, però al final nosaltres hem de mirar d’omplir una Paral·lel també. Estem parlant d’una producció de varis milers d’euros, i no ens la podem jugar amb formacions que ni tan sols omplen un Ceferino. Podríem llençar una moneda a l’aire a una sala d’aforament mitjà, però no a una Paral·lel… Aquest és el punt que més em fa trontollar futures edicions, t’ho dic amb la mà al cor. Passió n’hi ha a dojo, però suïcides no ho som pas.
Sense Foscor no hi hauria segona edició, no en tinguis cap dubte. Era necessari aquest punch, aquesta assegurança de vida que per si sola et pugui fotre 300, 400, 500 persones a la Paral·lel. Apart del seu inqüestionable valor històric al nostre metall i una trajectòria envejable, girant arreu i formant part de Season of Mist, es necessitava un cap de cartell i un xou únic.
La gent sol pensar que per omplir un recinte n’hi ha prou amb la distinció habitual del ‘mola, no mola’, però els que ens juguem el físic rere els concerts sabem perfectament com d’essencials resulten aquests grups que arrosseguen gent, i això en termes d’under, clar. Per mi també és una banda bàsica, junt amb Vidres… Em van ensenyar el grandiós metall que es pot crear aquí, fins el punt que hi he dedicat la vida en tots els sentits, tan dintre com fora del món laboral. Són el motiu pel que sóc on sóc.
Licenciado en INEF y Humanidades, redactor en Popular 1, miembro fundador de TheMetalCircus y exredactor en webs y revistas como Metal Hammer, Batería Total, Guitarra Total y Science of Noise. Escribió el libro «Shock Rock: Sexo, violencia y teatro». Coleccionista de discos, películas y libros. Abierto de mente hacia la música y todas sus formas, pero con especial predilección por todas las ramas del rock. Disfruto también con el mero hecho de escribir.
Descubre más desde Stairway to Rock
Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.
